Entre tulipes i lloguers no hi ha tanta diferència

Les conseqüències a llarg termini que s’amaguen darrere d’una crisi immobiliària

A l’Holanda de 1936, la moda més rellevant entre l’alta aristocràcia eren les tulipes que adornaven les cases d’una petita elit com a símbol “d’estatus”. Les classes mitjanes imitaven l’aristocràcia amb la intenció d’estar, o almenys sentir-se, més a prop de l’elit social, econòmica i/o política del país. Holanda era i segueix sent un dels principals cultivadors de tulipes al món, una flor que també es podia permetre una família de classe mitjana amb alguns esforços.

Portada del llibre de Fernando Trias de Bes, El hombre que cambió su casa por un tulipán

L’aristocràcia holandesa, com moltes altres, desitjava destacar per sobre de les altres classes, tenint modes cares i elitistes que tan sols ells es podien permetre. Un virus va emmalaltir les tulipes, provocant una pigmentació de línies de diferents colors que diferenciava aquestes tulipes excepcionals de les comunes. Les tulipes amb el virus van passar a ser el nou símbol “d’estatus” dels aristòcrates i es començaren a vendre especialment cares.

Alguns aristòcrates francesos van comprar algunes desenes de tulipes i a partir d’aquest fet es va estendre el rumor que aviat la moda s’estendria a França i, de França, a tota Europa. Els rumors d’un nou negoci candent es van estendre de tal manera que finalment es va crear una bombolla en la producció de tulipes. El productor acordava un preu amb una persona X, aquesta persona X tenia intencions de revendre les tulipes per un preu més elevat a una persona Y i així successivament fins al preu que estava disposada a pagar l’aristocràcia.

El problema va arribar quan els preus es van inflar tant amb l’oferta que no anaven acord amb els preus que estaven disposats a pagar els demandants. Va ser en aquest punt quan va esclatar la bombolla i, finalment, les tulipes es van vendre a un preu molt més baix del que X, Y y la resta de persones que formaven la cadena havien pactat i havien acordat amb una paga i senyal, que en molts casos no es va recuperar.

Segons Trias de Bes, aquesta va ser la primera bombolla econòmica que explica en el seu llibre L’home que va canviar casa seva per una tulipa. Entre les bombolles que s’expliquen en aquest llibre també es troben; la bombolla dels Mars del Sud (1977-1720), en què el govern anglès va crear una companyia per canviar el deute per accions d’aquesta empresa; la bombolla del crac de 1929, causada per les compres a terminis i els trusts; la bombolla dels anys 1990 al Japó, relacionada amb les exportacions i la industrialització; i, finalment, la bombolla immobiliària de principis d’aquest segle XXI.

Trias de Bes també estableix uns trets comuns que s’apliquen a les bombolles entre les característiques es troben: l’excés de confiança i la tranquil·litat davant de les inversions, l’engany consentit o autoengany (perquè l’engany no sol estar en la informació, sinó en l’actitud i l’excel·lent tó amb el qual es proposa), l’enveja del benefici aliè, la confusió entre el preu i el valor, la creença de la demanda infinita, etc.

Un cop la bombolla es desinfla, tot queda al descobert i les pèrdues s’apoderen del rumb de moltes vides. L’ésser humà cau en aquesta mateixa pèrdua una vegada i una altra, sense aprendre que una època de creixement o expansió econòmica no té per què desembocar en un deliri on ragin bitllets a les fonts de les places. De Bes afirma que, les bombolles mantenen en comú el fet d’un creixement econòmic previ a la crisi. Aquestes situacions creen la il·lusió de beneficis inesgotables.

L’any 2007 es va iniciar l’últim període de crisi i va esclatar una bombolla immobiliària, l’última que recull De Bes en el seu llibre. Actualment, tant a Barcelona com a Madrid els preus dels pisos de lloguer i, cada cop més, els preus de compra de vivendes augmenten un altre cop. Es tracta d’una nova bombolla nascuda en una crisi, la bombolla dels immobles de lloguer. La seva peculiaritat més important és que en aquest cas no existeix tant el risc de pèrdua de capitals, sinó que existeix el risc de l’exclusió social. Es juga amb una necessitat bàsica com la d’un habitatge digne, a diferència de les tulipes en què es jugava amb un símbol d’estatus.

L’increment dels preus de lloguer va ser d’un 7% l’any 2016 i segueix augmentant. La mancança de més oferta de pisos i l’increment d’una demanda ha comportat uns preus que cada cop són més alts. Entre els demandants es troben turistes amb capacitats econòmiques més elevades i entre els oferents s’observa la intenció d’aprofitar-se d’aquest turisme que genera més benefici que no pas els locals. D’aquesta manera, els preus del lloguer s’han vist augmentats, per una part, pels pisos turístics i, per l’altra, per una demanda que no pot satisfer l’oferta.

De la mateixa manera que el cas de les tulipes holandeses dels anys 1636, també existeix la revalorització constant en els pisos de lloguer. També és palesa una creença de demanda infinita i, per tant, un cert autoengany en els propietaris. Tanmateix, les persones no tenen facilitat per accedir a un pis de lloguer, els inquilins no són autoenganyats, perquè la pujada dels preus no va acompanyada per la pujada de salaris, que actualment a Espanya són força precaris.

En aquest cas en concret, no existeix un risc de pèrdues tan gran en l’àmbit econòmic, però sí en l’àmbit social. Ja que, el que no es perd en diners s’està perdent en qualitat de vida per la impossibilitat d’accedir a un habitatge digne, tenint en compte els alts preus del lloguer. Es tracta d’una nova bombolla o d’una conseqüència generada per la bombolla immobiliària dels 2000. Ja que, a Espanya la major part del sector de la construcció va quedar aturat quan va esclatar la crisi i encara no s’ha recuperat. Tal com vol transmetre el llibre, les conseqüències d’aquestes bombolles van més enllà i es viuen durant anys.

L’home ha viscut cinc grans bombolles, precedides per cinc grans crisis de les quals no és fàcil sortir-se’n pel ciutadà de carrer. Tanmateix, si no s’educa a les persones perquè aquestes siguin capaces d’adonar-se del que és una bombolla, arribarà un dia en què el món torni a entrar en crisi per sisena vegada. Tal com diu Trias de Bes, falta educació perquè no hi torni a haver una altra bombolla al món.