"Per ser un bon país s'han de crear bons llocs de treball”

Miquel Puig ressalta la importància de tenir un salari mínim més elevat per construir una societat més decent

L'autor d'aquest llibre és l'economista i intel·lectual, Miquel Puig i Raposo (Tarragona, 1954). Puig, a banda de ser doctor en economia i d'haver estat professor de teoria econòmica, també és el director general del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC), col·labora com a articulista al diari Ara i com a tertulià a Catalunya Ràdio i a TV3 i també és regidor d'Hisenda a Falset per la candidatura d'Independents per Falset. De gran trajectòria professional, en l'àmbit privat ha estat director d'Abertis Airports, durant els anys 2004 i 2007, mentre que en l'àmbit públic, Miquel Puig fou el director de la corporació catalana de ràdio i televisió i també de la televisió catalana de l'any 2000 al 2002.

Després d'haver publicat el llibre La sortida del Laberint, el qual fou guardonat amb el premi Societat d'Economia 2015, Puig ha escrit Un bon país no és un país low cost: una proposta contra la indecència amb diferents objectius. El primer dels quals és mesurar la decència de les diferents societats, mentre que el segon és descobrir perquè els països socialdemòcrates i liberals són més pròspers i més equitatius que Espanya i finalment, analitzar i reflexionar sobre algunes de les mesures que s'estan proposant. En un context polític i econòmic molt complicat, especialment marcat per la crisi i les retallades executades tant pel govern català com espanyol, Miquel Puig aborda aquest assaig de manera optimista, però realista, ja que assegura que construir un bon país només està a les mans dels ciutadans.

El llibre s'estructura en tres grans parts: Països bons i països no tan bons; la insostenibilitat del model de baixa productivitat i què podem fer-hi?. En la primera part, Puig fa èmfasi, entre altres aspectes, en la prosperitat i l'equitat.

Pel que fa al primer concepte, remarca l'èxit i el fracàs econòmic, el qual ve determinat per la qualitat del govern de tres maneres diferents: a través de l'espoli, el grau de racionalitat en la presa de decisions i la tolerància amb els comportaments parasitaris (el que es podria anomenar corrupció). “Un país pobre ho és perquè està mal governat i un de ric, ho és perquè està ben governat. Una conclusió dura, però higiènica”.

Quant a l'equitat, Puig es refereix a la manera com es distribueix entre els ciutadans i ciutadanes el que una societat produeix. En primer lloc, cal tenir clar que el llindar de pobresa no és el mateix a tot arreu, sinó que és un concepte variable, que fa referència a estar per sota del que cobren la majoria dels ciutadans d'aquell país. D'aquesta manera un ciutadà d'un país pot estar per sota el llindar de pobresa cobrant el doble que un altre ciutadà d'un altre país que està per sobre amb uns ingressos menors.

Aquest llindar evidencia, un cop més, les desigualtats existents en el món occidental, les quals són provocades o bé per la globalització, la industrialització dels països emergents i el canvi tecnològic, o bé per la victòria de forces polítiques conservadores després de la caiguda del mur de Berlín, que hauria suposat la implantació de polítiques neoliberals. Davant d'aquesta situació, l'OCDE recomana tres fórmules per reduir-la. La primera d'elles és una major inversió intensiva en capital humà, seguida d'una promoció de l'ocupació inclusiva i finalment, l'aplicació d'unes polítiques impositives i de redistribució ben dissenyades.

La relació entre ambdós conceptes no és clara i unívoca, ja que depenen de diversos factors se'n poden extreure varies conclusions. En l'assaig, l'autor n'exposa cinc, la primera de les quals és que com més pròsper sigui un país, més tendirà a ser equitatiu.

En segon i tercer lloc, considera que aquesta relació no és estreta entre països, i que els països no es distribueixen uniformement al mapa, respectivament. La quarta conclusió és que els Estats Units són un país excèntric i finalment, remarca que el grup dels ex-socialistes és el que acostuma a prosperar més ràpidament, la qual cosa suposa una aproximació als països considerats socialdemòcrates, que tal com s'ha esmentat anteriorment, són juntament amb els liberals, més equitatius que Espanya.

La resta del llibre la dedica, en bona part, a justificar el motiu pel qual Espanya, encara que hagi creat, i creï, molts llocs de treball, segueix tenint un índex d'atur molt superior. El problema de l'economia espanyola, i catalana, ha estat la voluntat de crear molts llocs de treball, en lloc de crear bons llocs de treball. El principal motiu que explica aquesta política econòmica que es porta duent a terme és bàsicament la possibilitat de pagar poc i l'àmplia oferta de llocs de baixa qualificació.

Finalment, Puig reivindica l'error d'apostar per la Renda Garantida Ciutadana, en tant que, encara que s'hauria d'aplicar en certs casos, el fet que sigui per a tothom, desincentiva l'esperit de treballar. Davant d'aquesta situació, i essent també crític, considera més viable la proposta del complement salarial, el qual duplica el sou que es cobra. Sigui com sigui, el que sí que remarca notablement és la necessitat d'incrementar el salari mínim perquè, tot i que té un efecte limitat sobre la prosperitat, té una gran incidència sobre la desigualtat -encara que només amb això no se solucionarien els problemes-.

Així doncs, aquest és un assaig que pretén reflexionar a través, en moltes ocasions, d'exemples i comparacions amb altres països, sobre la situació laboral actual i proposar algunes solucions per mirar de sortir-ne. Tot això, l'autor ho aconsegueix amb una redacció clara i amena, complementada amb gràfics i taules per acabar de donar una visió global de la situació.

Portada del llibre/Google imatges