Fernando Trías de Bes combat l'economia amb ironia

Fernando Trías de Bes és economista i escriptor, llicenciat en Ciències Empresarials i MBA a ESADE i a la Universitat de Michigan. Habitualment escriu a diaris com La Vanguardia, El País o a l’ Ara. “El libro prohibido de la economia” va ser publicat el 2015, i va rebre el Premi Espasa el mateix any.

RESUM:

En la introducció explica perquè ha decidit escriure el llibre. Després d’aquesta, comença a descriure les definicions, que es divideixen en sis apartats: les marques i la distribució, hisenda i el govern, els bancs, les empreses, els emprenedors novells i els economistes. L’objectiu que vol aconseguir amb aquest llibre és que el lector pugui identificar si és o no objecte de manipulació, saber perquè ho és i quins recursos o possibilitats té per contraatacar i defensar-se.

L’economia està destinada a beneficiar les famílies i els ciutadans, està al servei de les persones i no del servei polític o empresarial. Tot i això, cada vegada més, l’economia està més degradada i, els mitjans de comunicació, molts cops només expliquen allò que els governs i bancs els interessa.

El primer apartat tracta sobre les marques i la distribució. El màrqueting és una disciplina per cohesionar les polítiques comercials i les inversions empresarials, però no té bona reputació. Aquí s’expliquen conceptes que s’utilitzen durant el nostre dia a dia però que no sabem què signifiquen. Podem trobar exemples també de la vida quotidiana com són “l’Estratègia de la tieta Sílvia” i el de “BMW”.

El segon apartat està dedicat a Hisenda i al Govern. Fernando Trías de Bes ens explica que els Estats utilitzen l’ economia d’una manera mediatitzada, i s’acaba convertint en ànsia de poder, domini, control de la ciutadania i corrupció. En aquesta part, l’autor ja és molt més crític, i el lector s’adona de com realment funcionen el govern i els impostos. També i trobem un exemple molt clar de com no té por d’ explicar les coses: la definició en blanc d’ “Inspector d’hisenda”.

L’apartat tercer està dedicada als bancs. Segons l’autor els bancs són empreses que deixen diners que no són seus. Trías de Bes es qüestiona perquè el propietari dels diners ha de rebre menys que els qui s’ocupen de guardar-los. També considera inapropiats els impostos de successions injustificats i elevats.

Les empreses i els nous emprenedors són el quart i el cinquè apartat. En el primer, Fernando Trís de Bes diu que les empreses són les que creen diners i treball, i que per tant, és on es concentra la major part de la lluita pel poder. Podem trobar definides “Activo”, “Pasivo”, “Reservas” o “Quiebra”. Mentre que en el segon dóna consells als nous emprenedors amb els conceptes més importants que han de saber per cometre els mínims erros en crear una empresa.

Ja en l’última part, anomenada “Los economistas” introdueix nous punts de vista que el lector no sap. L’autor vol fer veure al lector que els economistes molts cops no són els culpables de com s’han manipulat els conceptes. Trobem definides paraules com “Monopolio”, “Bolsa” o “Creixement econòmic”.

CRÍTICA

Fernando Trías de Bes aconsegueix que el llibre sigui una guia, bastant pràctica, per ajudar al lector a entendre l’economia. Està adreçat a persones que no són expertes en economia però també s’adreça als empresaris que han fracassat i als que comencen.

El primer capítol es guanya la confiança dels lectors amb conceptes fàcils d’entendre i d’aplicar. A més a més, també utilitza la ironia per fer-ho. Tot i això, a partir de la segona part i fins gairebé el final del llibre entra en àmbits més complicats d’entendre.

A partir del to irònic ens explica un contingut seriós. Amb aquest to satíric intenta que la lectura sigui més amena i els conceptes s’entenguin de manera més fàcil. Un exemple d’això és amb el concepte “empresa”, descriu que les fusions de les empreses es celebren amb un gran sopar i “se proyecta un vídeo emotivo con niños que abrazan a sus madres y estas los besan con ternura [...] todo ello aderezado con música de pel·lícula de Hollywood”. El fet que cada concepte estigui definit dues vegades ajuda a entendre’ls millor. Els exemples i situacions quotidianes també són una ajuda, com: “L’estratègia de la tieta Sílvia”, el del “BMW”, consells per comprar amb més responsabilitat o un exemple personal, que és el de la hipoteca.

Un aspecte negatiu que té el llibre és que alguns cops, quan ha de definir un concepte, n’acaba definint un altre. Per exemple, quan ha de definir “empresa”, acaba explicant què és una “fusió”, però després torna a explicar “fusió”. El mateix passa amb “quiebra” i “concurso de acreedores”.

Fernando Trías de Bes aconsegueix apropar l’economia els lectors. Un fet que el diferencia de molts llibres que tracten sobre l’economia, és que s’ajuda de l’ús de la ironia. A més a més, assenyala directament als economistes, directius i polítics. Es carrega l’economia, a les empreses, les marques, els bancs i governs.

El llibre és molt diferent del primer llegit i analitzat, La cultura de la cobdícia: les claus de la crisi econòmica a Catalunya de Francesc Cabana. A part del tema, la principal característica és el to en què Trías de Bes el descriu, a aquest llibre hi ha molta més ironia que al de F. Cabana.