Miquel Puig: "El turisme de masses no s’ha d’evitar, el que s’ha de fer és obligar-lo que pagui

Miquel Puig és economista i col·labora en diversos mitjans com el diari Ara, Catalunya Ràdio i Tv3. Puig també és regidor d’Hisenda de l’Ajuntament de Falset des del 2015. Ha estat el director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i també director de la Televisió de Catalunya. Tanmateix la seva trajectòria en el sector públic va començar molt abans, al Departament d’Indústria i Energia de la Generalitat de Catalunya, on va ocupar diversos càrrecs, i al Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI).

Miquel Puig ha escrit diversos llibres sobre economia entre els quals destaquen Un bon país no és mai un país low cost (2015) o La gran estafa. Una propuesta para sacar España de la mediocridad (2015). Tanmateix el llibre pel qual Puig va rebre un premi de la Societat Catalana d’Economia el 2015 va ser La sortida del laberint (2013), el llibre al qual es fa referència en l’entrevista que es troba a continuació.

Entrevista a Miquel Puig / Vídeo: propi

Uns dels aspectes en què posa èmfasi és en la creació dels llocs de treball, respecte a això: Com és possible que un país que ha creat llocs de treball tingui un nivell tan alt de desocupació com té Espanya, i Catalunya?

Hi ha un desajust entre la mena de llocs de treball que crea el sistema productiu espanyol i la mena de llocs de treball que formem. A la meitat dels joves se’ls envia a la universitat, que és més o menys la mitjana europea. Però, en canvi, a diferència d’Europa el sistema productiu espanyol crea moltíssims llocs de treball poc qualificats, són poc qualificats perquè els remuneren malament. Aquests llocs de treball, una part els arrenca del sistema educatiu i els altres els ha d’importar. Però la gent que s’està formant no s’ajusta a aquest esquema. Per una banda, hi ha desocupació i, per l’altra banda, hi ha immigració. Tot i que es creen més llocs de treball que en altres punts d’Europa.

I és per això que afirma que l’economia espanyola està “malalta”?

Sí. Està malalta perquè reiteradament crea una quantitat de desocupació que no és normal a Europa; no hi ha cap país d’Europa que 3 vegades seguides hagi arribat al 20% d’atur.

En el llibre afirma que el que falla és el nostre model de creixement i que no és possible que combatre l’atur no hagi estat una prioritat dels polítics. Com que no ho ha estat ni tampoc ho és, com ens en podem sortir?

Els dirigents han tingut una prioritat que és en certa manera combatre l’atur, quan dic dirigents dic tots, polítics, sindicalistes, empresaris… El que han dit és “com que tenim atur hem de crear molts llocs de treball, per crear molts llocs de treball els hem de fer barats perquè així els empresaris s’animaran a crear-los”. Però aquesta estratègia és equivocada, aquesta estratègia porta a tenir molta immigració i no ofereix els llocs de treball als teus fills, als que s’han preparat.

Com es pot evitar el turisme de masses per crear bons llocs de treball?

El turisme de masses no s’ha d’evitar, el que s’ha de fer és obligar-lo que pagui bé als seus treballadors. La diferència entre el nostre turisme i altres turismes com l’austríac, suís o francès, no és la naturalesa del turisme, sinó que ells paguen més als seus treballadors que nosaltres. Nosaltres volem treballadors i turisme barat. Com que el turisme compra hores hem de pagar malament als nostres treballadors i com que els paguem malament la immensa majoria són immigrants poc qualificats. A altres llocs com que els empresaris han de pagar més als treballadors, els turistes també paguen més i llavors et trobes llocs turístics atractius també per la població del poble.

I això com es podria millorar?

Al nord dels Pirineus segueixen 2 estratègies: conveni col·lectiu com a compliment obligat o un salari mínim raonable.

Parlant del salari mínim, fa temps que els sindicats intenten que es pugi, per què no es fa?

Perquè no es vol i perquè equivocadament es creu que si fixem un salari mínim més elevat, passaran 2 coses: tindrem una inflació de preus negativa o es destruiran llocs de treball. Per això, com que ens preocupa l’atur, seguim amb l’estratègia de combatre l’atur amb mà d’obra barata. És un peix que es mossega la cua, és el que intento demostrar en el llibre, que és un cercle viciós.

Hi ha la bona fe i la mala fe, hi ha 2 tipus d’empresaris que paguen poc. Un empresari que té un negoci i que realment no li dóna per més (perquè els negocis del voltant també paguen poc i, si tots paguessin més, es defensarien). I, per l’altra banda, l’empresari d’una empresa multiservei amb un conveni propi i fix, que acostuma a ser el 5% per sobre del salari mínim i és aquesta la que està enfonsant al mercat.

En el llibre fas una diferència entre bombolla immobiliària i febrada destructora. Com podries sintetitzar aquesta diferència per una persona que no s’hagués llegit aquest llibre?

Una bombolla és quan els preus pugen perquè estan pujant, és a dir, la gent compra pisos, no perquè els necessiti, sinó perquè veu que estan pujant de preu i diu: si jo compro, d’aquí a un any podré vendre i guanyaré diners. Per tant, tothom compra i els preus van pujant, fins que arriba un moment que algú s’adona que els preus són exagerats. Tothom intenta vendre alhora i els preus cauen. Totes les bombolles són així, poden ser d’accions, d’obligacions, del que sigui….de matèries primeres.

Una febrada constructora és diferent, és quan la gent diu: construiré, no compraré pisos que ja estan fets o compraré accions que ja existeixen, sinó que construiré perquè crec que, quan acabi la construcció d’aquí dos o tres anys, els preus hauran pujat.

Llavors en l’època de la febre, els primers 7 anys del segle, a Holanda, a Gran Bretanya i a molts altres països del món va haver-hi una bombolla immobiliària. Tot i que els preus van pujar. Òbviament, quan els preus pugen, també es construeix. Però a pocs llocs del planeta es van donar les condicions perquè a més d’apujar els preus, es construís massivament. I aquests països van ser fonamentalment Espanya i Irlanda.

Quan explota una bombolla, la gent que s’ha endeutat per comprar una cosa per 100, que ara val 50, s’arruïna. Però el que ha perdut, ho ha guanyat un altre. En canvi, quan explota una febrada constructora, molta gent perd i poca gent guanya, perquè s’ha creat una indústria de construcció. S’ha importat gent, maquinària, paletes... i es queden sense vendre. Per tant, és una ruïna molt més gran i, per això, a Espanya ha estat una crisi molt més greu que a qualsevol país del nord dels Pirineus.

Davant de la crisi en la qual estem immersos. Quina creus que hauria de ser la política dels Governs a Espanya i Catalunya, abaixar o apujar els impostos?

Jo aquí no hi entro. Però a part del llibre, a Europa, que jo crec que és el nostre model, hi ha països que tenen la pressió fiscal més alta, és a dir, la recaptació en relació al PIB és més alta. Però la majoria la tenen més baixa i els hi va molt bé. Depèn del perquè es facin servir els impostos, si els governs són governs honrats i els administren raonablement, no passa res per apujar els impostos. És l’experiència de tots els països del nord excepte Suïssa, que demostra que així també funciona. Per tant, depèn de com es facin servir aquests impostos. No estic ni a favor ni en contra d’apujar els impostos.

Vostè, en algunes ocasions, s’ha mostrat contrari a la renda garantida. Per què?

Per diversos arguments. El primer és que no crec que ataqui l’arrel del problema. Per mi l’arrel del problema és que la feina està mal remunerada o que hi ha moltes feines que estan mal remunerades. Em sembla una mala estratègia que a una persona que té una feina mal remunerada, l’estat li pagui perquè no arriba a final de mes amb diners dels contribuents. Perquè en el fons el que estem fent és subvencionar el client d’aquest producte amb diners del contribuent. El client d’aquest producte hauria de pagar més perquè aquest senyor [l’empresari] es guanyi la vida. El que han de fer [els empresaris] és pagar a aquesta gent un sou digne.

Després hi ha la gent que no treballa però podria treballar. Crec que el que s’ha de fer és ajudar-los, acompanyar-los i exigir-los que facin tot el possible per treballar. Finalment, hi ha la gent que no pot treballar perquè no troba feina, perquè és minusvàlida, està malalta o massa jove… Aquí sí que crec que la societat els ha de prestar aquesta ajuda. Però la renda garantida, com el seu nom ja diu, és per tothom, amb independència del que hagis de fer, si treballes molt o poc, si t’esforces poc o molt… A mi això em sembla que no és correcte.

En el seu llibre acaba amb dos futurs per Catalunya, que pot ser el model meridional o el model europeu, quines polítiques s’haurien d’aplicar i com podem arribar el model europeu?

És molt fàcil, hem de mirar el que fan i ho hem de copiar. La primera cosa és que al nord dels Pirineus està prohibit contractar una persona per sota el llindar de pobresa de dues persones. Està prohibit; o bé perquè hi ha un conveni col·lectiu que ho prohibeix, o bé perquè hi ha un salari mínim que ho prohibeix. Si no volem ser un país miserable, hem de pagar la gent dignament.

D’altra banda, nosaltres que tenim turisme, cosa que és una sort impressionant, ens hauria de crear riquesa i no ens en crea. Els turistes han de pagar el valor del servei que paguen, i no ho fan.

Què passaria amb l’economia espanyola si Catalunya s’independitzés?

Passaria el que volgués Espanya, depenent de com estigués governada. Espanya és un país governat mediocrement, ni bé ni malament. Potser reaccionaria i seria un país fenomenal o es podria enfonsar en la depressió. De conseqüències immediates no n’hi hauria cap.

Ara veurem què passa amb el Brexit, absolutament res. Perquè l’economia i els fluxos comercials tenen tanta inèrcia que durant molts anys seguiria passant el mateix. El govern britànic va fer un estudi tractant de convèncer els escocesos perquè no marxessin de Gran Bretanya, per veure què passaria si marxessin, l’única cosa és que la renda per càpita baixaria cap a quatre punts el cap de quatre anys, que això és res.

I a Catalunya?

A Catalunya passarà el que decideixi la gent. Al nostre voltant tenim països ben governats, mal governats i països mediocrement governants. Sentir-se un país petit ajuda i la prova és que tots els petits funcionen bé. Irlanda és un exemple de país petit que s’independitza, cau en la misèria, remunta i ara funcionen molt bé.

Si Catalunya s’independitzés, què creu que passaria amb l’euro?

Nosaltres no podem prescindir de l’euro i no ens deixarien marxar. Quan Escòcia volia marxar de Gran Bretanya, una de les campanyes del bàndol unionista era: Us obligaran a adoptar l’euro.

L’euro és un producte de la indústria. Si es té una economia de serveis, es pot tenir la moneda que es vulgui. Si es pretén ser un país industrial, vol dir que es té una sèrie de fàbriques que estan relacionades amb unes altres i quan es decideix invertir, es decideix a llarg termini, tu saps que inverteixes en una fàbrica d’aquí que comprarà productes de diferents llocs i els vendrà a diferents llocs. Si fóssim un país exclusivament turístic, no passaria res. Però si volem tenir una indústria, com la que tenim, integrada a la plataforma industrial europea, seria impensable. Les indústries no invertirien perquè hi hauria un risc canviari impressionant. Per tant, ni podem ni ens deixarien.

Deixant a banda l’economia, aquest dilluns vau presentar, juntament amb quatre exdirectius de CCMA, un manifest per evitar una caiguda més dràstica de TV3. Vostè reclamava als partits polítics que no abandonin la corporació i que pensin la partició de les quotes partidistes. En quina situació es troba actualment la televisió pública?

No ho conec gaire, no estic en disposició d’opinar gaire. Sí que és cert que hi ha un cert desànim perquè fa molts anys que té retallades, de no entrar personal i després en termes d’audiència, és molt preocupant.

A les penúltimes eleccions espanyoles es va presentar a les llistes de Democràcia i Llibertat, però és regidor a Falset per la candidatura d’independents, com és?

A mi el partit demòcrata em va dir si volia anar amb aquesta candidatura i els vaig dir que sí. A Falset amb aquesta candidatura que està sota el paraigua d’Esquerra Republicana, per entendre’ns, em van oferir si volia participar i també els hi vaig dir que sí. No em dec a cap partit, em dec a la societat a la qual visc. La paraula militància em sembla horrorosa i no forma part de la meva personalitat.