Teresa Santallúcia: “Compartir temps sí, perdre diners no”

El banc del temps es fa un lloc en les activitats catalanes

“Els bancs dels temps són economia social perquè hi ha una gestió democràtica, valors d'equitat i posen coses en comú per donar solucions a la societat”, explica Xavier Palós, membre de la Xarxa d’Economia Solidària. No totes les entitats que utilitzen el concepte economia col·laborativa, entren dintre d’aquesta categoria. Segons Palós, el problema no és el terme en si mateix, sinó l’adjudicació que se n’està fent. Algunes empreses com Uber i Airbnb són considerades economia col·laborativa i, al mateix temps, busquen el màxim benefici sense tenir en compte la societat.

Els projectes d’economia social són iniciatives ciutadanes amb l’objectiu de ser xarxes d’intercanvi de temps entre persones, normalment del seu entorn més proper (com veïns i veïnes del barri, districte o del poble). El seu origen es remunta als anys 80, quan Edgar S. Cahn va iniciar un moviment cooperativista (primer als Estats Units i després a la resta del món). Dues dècades més tard, es van començar a estendre a Barcelona i amb els anys s’han anat establint a tota Catalunya.

Tant als EUA com a Espanya aquests projectes han vist el seu auge en èpoques de crisi. Per als estatunidencs, va ser la crisi econòmica dels anys 80, en què produïren les retallades de l’Estat del Benestar. Per a nosaltres, el detonant ha estat la crisi econòmica que va esclatar el 2008. El projecte volia solucionar els problemes de l’economia de mercat a través d’un mercat complementari d’intercanvi de temps caracteritzat per ser una economia de base informal.

Malgrat que viu un moment dolç, Xavi Palós en remarca les seves limitacions, com la incapacitat de satisfer totes les necessitats dels consumidors, cosa que suposa que acabin fent servir l’euro i consumint al sistema capitalista. “Veig difícil moure tot el que mou l’economia, sense tenir una moneda. Nosaltres apostem per la moneda social, sense valor especulatiu, fàcil i divisible”. Les organitzacions que en formen part tenen poca comunicació entre elles, explica que “són mons que van en paral·lel, no ens hem plantejat que quan hi ha una limitació posar-nos en contacte amb els altres”.

També afirma que “no hi ha regulació, es basa en la confiança”. De la mateixa manera que es necessita confiança per tirar endavant els Bancs del Temps. És complicat equilibrar la balança entre el temps que es dóna i el que es rep.

En tractar-se d’una organització, està estructurada en dues parts, la secretaria o junta i els socis. Respecte a les secretaries, n’hi ha de tres tipus: Un primer model és el voluntariat, i és el que s’utilitza a Vic. El segon és el gestionat des de l’Ajuntament de cada poble o ciutat, com és el cas de Sant Cugat. Finalment, el tercer tipus, és el gestionat tant per l’Ajuntament com pel voluntariat, com el de Tàrrega.

PRIMER VOLUNTARIAT, DESPRÉS BANC DEL TEMPS

Un d’aquests Bancs del Temps és el de Vic. La idea de crear aquest banc va començar el 2014 i es va posar en marxa el 2015. Actualment són 120 socis actius, d’edats molt diferents, des d’adolescents de 16 anys fins a persones grans de 80 anys. Tot i que va començar amb una gestió compartida amb l’Ajuntament, ara és una associació gestionada independentment. Tot i això, encara que l’Ajuntament no formi part del grup gestor, els facilita alguns recursos. Per tant, es tracta d’un banc del primer tipus.

Agnès Buscart, sòcia i encarregada del banc, explica que el seu objectiu és “posar el servei de la gent un espai diferent dels que ja hi ha, com és el voluntariat”, afegeix que “els que demanen serveis són els que donen vida al BdtVic” i posa èmfasi en què “no hi ha voluntaris, hi ha socis”.

A diferència del Banc del Temps de Gràcia, que actuen de manera individual i no estan connectats amb els altres bancs, el de Vic té una xarxa amb el Banc del Temps del Moianès i, en algunes ocasions, també amb el de Manlleu. Una altra diferencia és que, en el de Gràcia, quan un soci no troba el servei que busca s’ha d’apuntar en un altre banc, cosa que no passa amb el de Vic, és a dir, quan no disposen d’un servei, la secretaria el busca al de Moià i es faciliten les dades del contacte a aquest. Aquest és l’únic dels entrevistats que ho fa.

El grup gestor, format per 5 persones, es reuneixen cada 15 dies. Tenen un grup de socis col·laboradors per a tasques concretes, i els socis es troben per fer l’intercanvi quan ells volen.

Al banc del temps de Vic el voluntariat és mínim, només fan aquesta tasca els que gestionen el Banc, però depenent de quines activitats realitzen les cobren amb hores, com si fossin socis col·laboradors.

COMPARTIR PER FOMENTAR LA IGUALTAT

De Vic ens desplacem cap a Sant Cugat, on es va crear l’any 2004. Actualment té 527 sòcies i socis, d’edats molt diverses, que van des dels 17 fins a més de 80 anys. En aquest cas, es tracta d’un banc del temps del segon tipus, en tant que és gestionat des de l’ajuntament.

Segons el responsable d’aquest banc, Xavier Suner, els Bancs del Temps “són una eina d’inclusió social que potencien l’intercanvi entre les persones i milloren la conciliació de la vida personal, familiar i laboral en condicions d’igualtat entre homes i dones”. El seu objectiu és “fomentar la cohesió social, la confiança, l’amistat, la solidaritat i el bon tracte entre les persones, i lluitar contra l’aïllament social i la societat de la vida urbana”.

Aquest banc s’organitza a partir d’un tècnic de l’ajuntament que gestiona l’organització i el projecte tècnicament. Després també hi ha un grup de secretaris que fan l’atenció al públic i les tasques d’assessorament, informació o administratives. I, de la mateixa manera que el Banc de Vic, també compten amb un grup de socis, la comissió de festes que gestiona els esdeveniments més importants i les tasques concretes.

DE LA CIUTAT AL POBLE

Aquesta organització també ha arribat fins als pobles, com és el cas de Tàrrega, el qual pertany a la tercera categoria. Aquest fou constituït l’any 2014 i tot i que al principi eren molt pocs membres, actualment en són uns 70-75, la majoria dels quals formen part també d’altres associacions com el Fòrum Feminista d’Opinió. En essència és el mateix que la resta de bancs que hi ha arreu del territori català, però, en tractar-se d’una zona rural, té certes particularitats. En primer lloc, sobta que la gran mancança sigui la falta d’intercanvi, en tant que és la base d’aquesta organització. Teresa Santallúcia, una de les membres impulsores de l’entitat, assegura que hi ha molta gent que ofereix però molt poca que demana. “Ens falta intercanvi, la gent no està acostumada a demanar. Això és degut en bona part perquè en ser un poble petit, s’acostuma a recórrer als veïns”.

Malgrat que aquesta falta de demanda, aposten clarament per fer activitats de tot tipus, ja siguin classes de conduir, tallers de regals per Nadal, tallers d’herbes, etc. “És una manera de trobar-nos els socis i de recordar a la gent que encara hi som”.

Respecte a l’organització, els 6 o 7 membres de la junta es troben cada dilluns durant una hora/hora i mitja per discutir les activitats que es faran i per donar d’alta o de baixa a qualsevol soci. Aquestes reunions tenen lloc en un centre d’entitats cedit per l’Ajuntament, que també -i a diferència de molts bancs- els donen una petita subvenció-. Aquesta mateixa junta és la que en cas que hi hagi alguna situació de mal ús dels serveis donarà de baixa immediatament el soci. Un principi que comparteix amb el banc del temps de Gràcia, amb qui han estat en contacte durant molt de temps. Santallúcia reconeix que no hi ha hagut cap cas fraudulent perquè hi ha molt poc intercanvi i perquè no hi ha diners pel mig.

Només existeix una situació en què les monedes circulen entre les dues persones. “Si una persona no es trobés bé i jo l'he d'acompanyar a Lleida, en el cas que agafi el meu cotxe, ella m’haurà de pagar la gasolina”. De la mateixa manera que si el servei que es busca és tenyir els cabells, els productes els haurà de comprar la persona interessada en tenyir-se. Es tracta de compartir temps, però no de perdre-hi diners, assegura.

Ara per ara, aquestes economies són complementàries. “Som conscients que no arribem a tot arreu, ja ens agradaria poder acabar amb l’euro i amb el capitalisme però ara només som illes i necessitem ser arxipèlags. Tot això quan vam començar érem 10 matats, ara en som 400. Es tracta de tenir les coses clares i de fer-ho bé” afirma Palós. La solució a totes aquestes mancances passa, obligatòriament, per l’ajuntament. En el cas de Barcelona, Palós reconeix que la situació actual és més bona que amb l’antic govern però encara queda feina per fer.